El plaer de la seducció

{ 14 febrer 2010 @ 12:30 } · { Uncategorized }
{ Tags: Ficció }

Sempre havia pensat que tenia un problema, que no havia trobat l’home que realment em fes feliç, fins que fa poc vaig adonar-me que el que realment em proporcionava plaer era seduir, l’art de la seducció, l’art del caçador, d’atrapar la presa, enganyar-la. Em delia l’espera, el joc, tibar i estirà la corda fins al límit i quan ja està al meu abast, quan ja no pot ni vol tornar enrere, llavors és la culminació del plaer.
Després, quan la víctima del meu encanteri ha caigut al parany, he perdut tot l’interès que li proferia i el convido ha sortir de la meva vida, tant ràpidament com sigui possible per no esborrar el bon gust de boca que m’ha proporcionat fins a les hores.
He hagut de perfeccionar aquesta tècnica, la de resoldre la sortida sense fer escarafalls. Moltes víctimes els agrada rebolcar-se en el menyspreu.
Podria explicar mil i una anècdota, totes elles amb inicis distints però amb idèntic final, el pobre infeliç a les meves mans.
Em vaig anar perfeccionant a mida que passaven els anys, cada cop em tornava més exigent amb les meves víctimes, ja no em conformava amb el professor de l’autoescola, el llibreter del poble, vaig començar a buscar el perill, on hi trobava realment el plaer, en la dificultat de la captura.
Llavors vaig fixar el meu interès en el veí de l’escala, un jove feliçment casat amb la professora del meu fill, després va ser el germà del meu marit.
Sí, vaig haver de deixar el paper de senzilla seductora perquè el final sempre arribava massa prest tot intentant retardar-lo, pel de delectadora del prohibit que perdurava en el temps.
I en el present, mirant enrere i descobrint-me a mi mateixa, he de dir, que si segueixo passant els dies seduint, es per què mai ningú ha estat capaç de seduir-me a mi.

mia© 30-12-2009