kaòtic

Entre los pobladores de la noche, solo la lechuza se ha fijado en ella.
La ve erguida en el alto ventanal, el cuero negro cubre la nacarada piel, sus ojos, más rojos que sus labios, han hecho que repare en ella. Son destellos rojos que no dejan de vigilar la ciudad.
Sin embargo, no observan nada, solo están esperando. Esperan que llegue la mañana, que la bruma les deje entrever el sol. Entonces podrán descansar.
El se ha ido antes, aunque la lechuza ya no recuerda que aspecto tenia, vio una capa oscura quizás, un ave veloz, quizás no ha vio nada.

Veo una lechuza, que feliz ella que puede vivir entre claroscuros. Yo que hice de mis días: penumbra detrás de una sombra. Aun hoy persigo lo imperseguible. Deambulo de aquí para allá sin encontrar la paz.

La ve desaparecer detrás del ventanal, oscura.

No sé ya cuanto tiempo hace que no puedo verme en el espejo, hoy, ayer, talvez hace ya muchos años que he dejado de esperar la noche, de buscarlo en la oscuridad, de perseguirle en sueños hasta encontrarlo en esta alcoba. De anhelar cada noche poder ser como el. No, ahora solo deseo que llegue la mañana, para poder descansar, para poder olvidar lo que ahora me perturba, para poder olvidar que tengo SED.

La lechuza se alza, se asoma al gran ventanal en busca de aquellos ojos que la han inquietado toda la noche, sin embargo, su atención recae en unas gotas rojas que reposan, olvidadas, en el suelo. Como le atrae el rojo.

mia© 17-01-11

Per les tardes entrava al pis del costat, a casa la tieta, anava directa a l’habitació de la Cristina, m’agradava passar-hi la tarda, obria el seu armari ple de les últimes tendències, i em passava hores provant-me la seva roba, les sabates de taló, les pintures, altrament sols hi anava a passar la tarda, m’estirava al seu llit, damunt aquella vànova de color cirera i en llegia el seu diari. Vivíem porta amb porta, de petites anàvem juntes a tot arreu. Fins al punt que hom hagués dit que érem germanes.

Aquella tarda en concret, en duia una al cap, vaig anar directa a l’armari i en vaig treure el vestit de vellut negre que la Cristina s’havia comprat feia pocs dies. No em va costar gaire encabir-me’l, m’anava com un gúa. Tot i que sempre he estat un pel més alta que ella, ja mirava jo de fer els possibles per mantenir la seva talla. Em vaig mirar al mirall, i em vaig veure espectacular, tanmateix alguna cosa em va fer pensar que aniria a tallar-me els cabells per tal de deixar-los com els que ara duia ella, era evident que a mi em quedarien molt millor.
Després vaig començar a remenar el joier, buscava el collaret de perles, el que li havia regalat l’avia, aquell que la Cristina sols es posava en ocasions especials.
El vaig trobar al calaix més petit, a l’exterior de la capsa, me’l vaig posar al voltant del coll, realment era una joia espectacular, no sé ben bé perquè l’avia mai m’havia fet un regal com aquell, podia assegurar que passava més estona amb l’avia que no pas la Cristina.
En aquell moment vaig sentir la tieta que em cridava alguna cosa des de la cuina:
—Imma, vols quedar-te a sopar? La Cristina ha telefonat, i diu que es queda a Barcelona amb el seu xicot…
El cor em va fet un salt, vaig notar com després de la batzegada m’anava més de presa, mentre que una suor freda em deixava amarada. S’havia fet tard, i amb mans tremoloses vaig deixar el collaret al calaix, em vaig treure el vestit per penjar-lo a l’armari.
Vaig agafar les tisores, i sens dubte vaig triar el vestit de vellut negre.

mia© 08-12-2010

Publicació on hi podreu llegir relats meus!!!