Records

Asseguda en el banc de la plaça major vestida de diumenge, sòbria, amb la mirada perduda enlluernada per les dues voltes de perles nacadares que fan joc amb el somriure que es desdibuixà amb l’arribada dels desconeguts.
—Avia, què feu aquí? Fa hores que us busquem! Sort ne’m tingut de la Treseta que ens ha fet arribar que de bon mati us havien vist seure en aquest banc.
mia© 27-06-11

Una terra llunyana

—I un dia seràs feliç. T’enamoraràs d’un home de pell bruna, i els teus fills naixeran prop del mar, però per sempre més viuràs allunyada dels teus! — i sense deixar de mirar-la amb aquells ulls verds que brillaven com petites joies en aquell rostre erosionat pels anys, la zíngara li va tancar la mà.
Sols el castell de focs artificials i la remor del mar trencaven el silenci de la tornada. Caminaven pel voral de la platja de lava negra, les espardenyes a la mà i la mirada perduda en les crestes de nata que es fonien abans d’arribar a mullar-los els peus. La Natàlia intuïa el fons del mar opac i quiet mentre la llum cada cop més llunyana de la fira els il•luminava el camí de tornada a casa.

Aquella nit li va costar molt agafar el son, des del llit que compartia amb la seva germana s’entretingué mirant enfora per la petita finestra on podia abastar un trosset de l’immens de cel, i mentre sentia la respiració compassada de les seves germanes que ja dormien, el seu pensament començà a viatjar.
Imaginava un estranger que arribava a la costa rocosa d’aquella Geòrgia erosionada pel vent i la salabror en un gran vaixell, segurament un mariner d’algun país exòtic. Però, per què li havia dit la fetillera que hauria de viure allunyada de la seva família? Per què? Es tapà amb el cobrellit esfilagarsat que havia passat de generació en generació i es dormí plàcidament.
El que la Natàlia no podia entrellucar era que al cap d’un any seria ella la que emprendria un llarg viatge, un viatge que l’allunyaria de la seva terra i dels seus per sempre més.

El sol escalfa la sorra blanca. Uns joves corren amb les seves planxes per la platja abans no es llancen al mar. Les onades s’engreixen, es caragolen sobre elles mateixes, es trenquem de forma abrupta en el costellam rocós. Una nena s’entossudí i s’aporpà a les roques, desafià el mar. S’abocà al rocall. I el mar l’esquitxà un cop i un altre.
—Va Laia vina, que no ho veus que hi ha moltes onades? A veure si cauràs!
—Ja vinc, ja vinc!
La nena salta i xiscla cada volta que una onada trenca prop seu. Amb la roba xopa saltar per última vegada abans d’acostar-se i abraçar la seva àvia.
—Iaia expila’m la historia de la platja negra. Per què és negre la sorra de Geòrgia, per què no és blanca com aquesta?
—No és cap història Laia, és cert. A molts quilòmetres d’aquí, cap a l’est a Geòrgia, el magma roent ho va tenyir tot de negre. Sols es va salvar on la lava no va poder arribar. Les petites illes de sorra blanca dins el mar on hi van continuar creixent alguns matolls de petites fulles verdes que es poden veure des de la platja.
—I el mar, el mar també és negre?
—No, el mar, no! El mar és de blau cera, com les parets de la teva habitació!
L’àvia que ara pentina els cabells esvalotats de la seva néta, mira lluny, com si esperes aquelles preguntes com una excusa per viatjar amb celeritat a uns altres temps.
—Avia, explica’m la història de la gitana!— Ara jeu de panxa enlaire, movent sense para les cames.
—La gitana? Tu sí que estàs feta una gitaneta. Va recull, que ja fa mitja hora que la teva mare ens espera per dinar.— diu l’àvia tot aixecant-se d’aquella sorra calenta.
mia©06-03-11

Claroscuro (Parte V)

Entre los pobladores de la noche, solo la lechuza se ha fijado en ella.
La ve erguida en el alto ventanal, el cuero negro cubre la nacarada piel, sus ojos, más rojos que sus labios, han hecho que repare en ella. Son destellos rojos que no dejan de vigilar la ciudad.
Sin embargo, no observan nada, solo están esperando. Esperan que llegue la mañana, que la bruma les deje entrever el sol. Entonces podrán descansar.
El se ha ido antes, aunque la lechuza ya no recuerda que aspecto tenia, vio una capa oscura quizás, un ave veloz, quizás no ha vio nada.

Veo una lechuza, que feliz ella que puede vivir entre claroscuros. Yo que hice de mis días: penumbra detrás de una sombra. Aun hoy persigo lo imperseguible. Deambulo de aquí para allá sin encontrar la paz.

La ve desaparecer detrás del ventanal, oscura.

No sé ya cuanto tiempo hace que no puedo verme en el espejo, hoy, ayer, talvez hace ya muchos años que he dejado de esperar la noche, de buscarlo en la oscuridad, de perseguirle en sueños hasta encontrarlo en esta alcoba. De anhelar cada noche poder ser como el. No, ahora solo deseo que llegue la mañana, para poder descansar, para poder olvidar lo que ahora me perturba, para poder olvidar que tengo SED.

La lechuza se alza, se asoma al gran ventanal en busca de aquellos ojos que la han inquietado toda la noche, sin embargo, su atención recae en unas gotas rojas que reposan, olvidadas, en el suelo. Como le atrae el rojo.

mia© 17-01-11

Vellut negre


Per les tardes entrava al pis del costat, a casa la tieta, anava directa a l’habitació de la Cristina, m’agradava passar-hi la tarda, obria el seu armari ple de les últimes tendències, i em passava hores provant-me la seva roba, les sabates de taló, les pintures, altrament sols hi anava a passar la tarda, m’estirava al seu llit, damunt aquella vànova de color cirera i en llegia el seu diari. Vivíem porta amb porta, de petites anàvem juntes a tot arreu. Fins al punt que hom hagués dit que érem germanes.

Aquella tarda en concret, en duia una al cap, vaig anar directa a l’armari i en vaig treure el vestit de vellut negre que la Cristina s’havia comprat feia pocs dies. No em va costar gaire encabir-me’l, m’anava com un gúa. Tot i que sempre he estat un pel més alta que ella, ja mirava jo de fer els possibles per mantenir la seva talla. Em vaig mirar al mirall, i em vaig veure espectacular, tanmateix alguna cosa em va fer pensar que aniria a tallar-me els cabells per tal de deixar-los com els que ara duia ella, era evident que a mi em quedarien molt millor.
Després vaig començar a remenar el joier, buscava el collaret de perles, el que li havia regalat l’avia, aquell que la Cristina sols es posava en ocasions especials.
El vaig trobar al calaix més petit, a l’exterior de la capsa, me’l vaig posar al voltant del coll, realment era una joia espectacular, no sé ben bé perquè l’avia mai m’havia fet un regal com aquell, podia assegurar que passava més estona amb l’avia que no pas la Cristina.
En aquell moment vaig sentir la tieta que em cridava alguna cosa des de la cuina:
—Imma, vols quedar-te a sopar? La Cristina ha telefonat, i diu que es queda a Barcelona amb el seu xicot…
El cor em va fet un salt, vaig notar com després de la batzegada m’anava més de presa, mentre que una suor freda em deixava amarada. S’havia fet tard, i amb mans tremoloses vaig deixar el collaret al calaix, em vaig treure el vestit per penjar-lo a l’armari.
Vaig agafar les tisores, i sens dubte vaig triar el vestit de vellut negre.

mia© 08-12-2010

La lluna en un cove (revista de relats)

Publicació on hi podreu llegir relats meus!!!

Próxima parada: BAR PERDICIÓN

Como cada noche la veo bajar las escaleras, hoy un poco más tarde, creo, pero magnifica igual. Nunca he podido dejar de mirar como lo hace. Las baja despacio, imagino que la causa es el vestido largo y los tacones que la frenan, que la hacen avanzar lentamente. Hoy se ha puesto el vestido negro de terciopelo, pero los zapatos son del color de su pelo. He visto pasar muchas chicas por delante de esta barra, pero ninguna con este pelo.

Es tarde, apenas queda nadie en el bar, el jefe, un borracho hablando solo, la pobre Lily que no deja de absorber sus propias lagrimas mientras bebe la leche caliente que le acabo de llevar, pobre, nunca debió de abandonar la granja de sus padres para venir a la ciudad, ¿que esperaba? ¿Que el fotógrafo de turno la hiciera famosa? Ese del cual ya solo le queda el recuerdo que lleva en su barriga, pobre Lily. Y Max con el saxo, tocando alguna canción triste, escondido entre el denso humo que vicia el local, y afuera, la noche helada.

Los zapatos se han detenido, se podría decir que los tacones de aguja se han clavado en la sucia moqueta verde que cubre los escalones. Parece que Gina esta furiosa, maldita sea, Max esta tocando esa maldita canción, le ha dicho mil veces que no la toque.
Me mira, no, mira el espejo que hay tras de mi. Esta mirando al hombre que hay en la barra. Se acerca.

Ahora la veo mejor, parece que su roja melena esconde un ojo morado. Sí, ahora recuerdo cuando el jefe la pego por primera vez. Bien, no se si lo recuerdo o si tal vez me lo ha contado ella.
Hizo la maleta deprisa. Había juntado un poco de dinero, quizás del despacho de Charlie, escribió una nota de despedida y huyo.
Le espero bajo la lluvia en aquel oscuro callejón, medio escondida en la puerta de un garaje abandonado. Lo espero hasta que entumecidas las piernas y hundida la esperanza volvió a casa.
Esa noche fue la primera que Charlie el pego, la tuvieron que llevar al hospital, y por suerte perdió al hijo que esperaba, el hijo del hombre que ahora bebe bourbon sin quitarse el sombrero.
Maldito bastardo, le abofetearía, a el y luego a Max por tocar esa maldita canción, los odio a los dos.

La triste canción del barman vuelve a sonar.

mia© 22-10-2010

Ella nunca supo escribir un final

Cuando salio de la bañera el vaho lo cubría todo. Se acerco al espejo y lo limpio con la mano, le gustaba mirarse en el espejo mojado. Se pinto los labios y deshizo la toalla que envolvía su cuerpo para enroscar en ella su melena roja antes de salir del baño.
El frío de la noche acentuaba su soledad, cada rincón vacío de la casa le recordaba que tenía frío. Quizás otra copa de Whisky la haría sentir más cómoda, aunque antes se pondría unas medias nuevas de nylon. Si algo tenia de bueno ser la chica del mayor contrabandista de la ciudad era que tenia tantas medias de nylon como quería.
Se puso las medias lentamente, deleitándose en el placer de su tacto y se subió a unos hermosos zapatos que le había regalado Charlie. Pensó que lo echaba de menos, aunque cuando estaba con el deseaba que se marchara. Se puso el largo collar de perlas, las acaricio. ¡Dios como le gustaban las perlas!
Fue al comedor a por más Whiski, su copa estaba vacía. No le gustaba estar sola, y el alcohol era su calido compañero. No había dejado de llover y en aquel momento la lluvia salpicaba los cristales violentamente. Se acerco a la ventana, apenas podía distinguir nada en la oscuridad, cuando un punto rojo le hizo entreabrir los ojos y fijar la mirada en aquel punto rojo en el interior de un Cadilac. Sí, otra vez estaban allí, la pasma. Aun no se habían dado por vencidos.
Quiso darles un regalo de navidad y antes de irse se puso de perfil, se entretuvo más de lo necesario jugando con su collar de perlas, quería asegurarse de que la podían ver desnuda. Luego, se fue a la cocina a por hielo.
Estaba picando el hielo cuando el detective Butler entro en la cocina.
—Llevas tres días apostado bajo mi ventana, ¿aun no te has cansado? — Le hablo sin apartar la mirada del hielo.
—Gina, ¿desde cuando te acuestas con traficantes? Le pregunto el Inspector sin acabar de entrar en la cocina.
El pitillo que asomaba entre sus labios estaba mojado y su aspecto bajo la luz de la cocina era deplorable, parecía que llevaba días sin pisar su casa.
— ¿Y con quien crees que me debería acostar? — aparto el hielo y se subió al mármol frió. — ¿Quizás contigo? — Empezó a jugar con su collar de perlas.
—Vamos Gina, ¿donde esta Charlie? ¿Tu tienes que saberlo?— dijo Roger, que en ese momento ya estaba delante de ella.
—Como has podido ver no oculto nada. — Ahora lo miraba a los ojos dejando de juguetear con el collar que reboto entre sus pechos hasta quedarse quieto entre ellos.
Hacia mucho que Roger le apetecía volver a oler aquellos cabellos rojos.
— ¡Gina, tarde o temprano tendrás que hablar! — hablaba y hacia lo posible por mantener la mirada alejada de ese collar, que ahora reposaba en una zona del cuerpo de Gina que le parecía perfecta.
— ¿Crees que el me lo cuenta todo? ¿Crees que debería decirle que estas en su cocina interrogando a su chica, desnuda?
Roger puso sus manos detrás sus rodillas que ahora colgaban y las estiro para si, acercando la chica hasta tener su rostro cerca del suyo y le dijo:
— ¿Cielo, técnicamente no estas desnuda?— señalando con la mirada los zapatos rojos que ahora ella balanceaba.
— ¡Vamos Gina no juegues conmigo!— dijo mientras pensaba que le hubiese gustado estar más borracho, pero sabia muy bien lo que estaba haciendo. Y empezaba a arrepentirse del estupido impuso que le había echo subir al piso del traficante más poderoso de la ciudad. Ya la había cagado bastante en el departamento, estaba en la cuerda floja.
— ¿Tengo que resistirme a la autoridad, Inspector Butler? — en ese momento deseaba que Roger la besara.
El Inspector Butler le junto las piernas y le dijo:
— ¡Gina ve a vestirte, te espero en el salón!
La chica se deslizo del mármol sin decir palabra. Rozo sutilmente su cuerpo con el del Inspector y desapareció.

Se había vestido un camisón de color carne cuando entró en el salón. El Inspector la esperaba sirviendo dos vasos de bourbon, la ley seca hacia que este tipo de bebida fuera la debilidad de Roger.
Le acerco un vaso y empezó a encender dos pitillos.
— ¡Habría sido mejor que te echaran del cuerpo, en lugar de ponerte en la calle para hacer el trabajo de un niñato!— le espeto ella con una rabia fingida.
Eso fue un golpe bajo. La muy zorra sabía donde había que golpear. Roger le agarro la muñeca, haciendo saltar el vaso por los aires y empezó a retorcérsela.
— ¡Maldita sea Roger, eres como todos los demás!— grito al tiempo que se dejaba caer al suelo.
La levanto del suelo cogiendola por el cuello, y cuando la tuvo a su altura la beso con rabia. Ella se zafo tan rápidamente como pudo, tenia el sabor del tabaco negro en la garganta.
— ¿Sabes que si Charlie se entera de esto estas muerto?— dijo mientras con una mano se cogia la muñeca que le había retorcido, le dolía.
— ¿También le dirás que me atendías en camisón? ¿Sin ropa interior? — la agarro por cabello y la volvió a besar, una y otra vez, hasta que termino por alzarla y llevarla a la cama.
Hicieron el amor varias veces antes de que amaneciera. Entonces Roger se fue a su casa.
El nunca había leído relatos de amor, tampoco podía imaginar como acababan.

¿Fin? Di algo Beckket
mia© 18-10-2010

Matins de confidències

La nostàlgia entela els pensaments que ja són pintats per sempre amb els colors suaus dels records.

Sols veig unes amigues, en un matí de confidències, de somriures ja menys innocents que la nit passada. Quantes vegades en reviuran aquella nit tant llarga.
En recordaran el cobalt del mar que ja es confonia amb la nit, l’enrenou de les onades. El blat d’uns cabells nòrdics i aquells llavis, de rom, que mai tornaran a besar.

I quan es retrovèn les amigues, i es miren als ulls, ja encerclats per unes fines arrugues, en reconeixen aquells altres ulls, joves, afamats per les descobertes d’aquells estius a la platja.

mia© 04-07-2010

Tot Negre

Primer, l’angunia me la produïa la porta oberta, qui carai ha deixat la porta oberta, que no ho veuen que s’escaparà el gat? És de nit i si s’escapa no el podré distingir amb la foscor de la nit. Maleït sigui el qui ha deixat la porta oberta! La tanco, però el neguit continua, he de localitzar el gat.
Per un moment em sento alleujada, però el gat negre del passadís no és el meu, i ara en surt un altre i un altre, tots iguals. No m’ho puc creure, i el meu? On és el Nino? El crido tot i saber que mai em fa cas.
—Nino vine, vine! —
Clar, no vindrà, té por amb totes aquestes bèsties per la casa. Obro la porta i amb l’escombra els començo a fer fora, no paren de sortir gats per totes bandes, grans, petits, però tots negres com el meu Nino.

mia© 2 de maig 2010

Especial


En aquell sopar el vaig conèixer i tot va encaixar de cop i volta, totes les pistes van cobrar sentit. La gent m’havia parlat d’una persona especial que havia hagut de partir sol en un gran viatge als Estats Units, on en Cobe l’esperava. Després van haver de desfer junts el camí fins al poble on ja mai més es van separar. També m’explicaven com un gran esdeveniment el viatge al Japó per perfeccionar la tècnica del shiatsu, i després l’Emma, que la conegueren al tren. Ell i en Cobe van topar amb l’Emma entre anades i vingudes a la universitat, sempre seien de costat, i un dia van gosar demanar-li el telèfon.
Sí, en aquell sopar ho vaig entendre tot, ningú mai m’havia dilucidat abans que en Jaume era cec.
Ara, quan escric un relat el guardo en àudio per a ell.

mia© 29-03-2010

« Older entries