Archive for Març, 2011

Una terra llunyana

—I un dia seràs feliç. T’enamoraràs d’un home de pell bruna, i els teus fills naixeran prop del mar, però per sempre més viuràs allunyada dels teus! — i sense deixar de mirar-la amb aquells ulls verds que brillaven com petites joies en aquell rostre erosionat pels anys, la zíngara li va tancar la mà.
Sols el castell de focs artificials i la remor del mar trencaven el silenci de la tornada. Caminaven pel voral de la platja de lava negra, les espardenyes a la mà i la mirada perduda en les crestes de nata que es fonien abans d’arribar a mullar-los els peus. La Natàlia intuïa el fons del mar opac i quiet mentre la llum cada cop més llunyana de la fira els il•luminava el camí de tornada a casa.

Aquella nit li va costar molt agafar el son, des del llit que compartia amb la seva germana s’entretingué mirant enfora per la petita finestra on podia abastar un trosset de l’immens de cel, i mentre sentia la respiració compassada de les seves germanes que ja dormien, el seu pensament començà a viatjar.
Imaginava un estranger que arribava a la costa rocosa d’aquella Geòrgia erosionada pel vent i la salabror en un gran vaixell, segurament un mariner d’algun país exòtic. Però, per què li havia dit la fetillera que hauria de viure allunyada de la seva família? Per què? Es tapà amb el cobrellit esfilagarsat que havia passat de generació en generació i es dormí plàcidament.
El que la Natàlia no podia entrellucar era que al cap d’un any seria ella la que emprendria un llarg viatge, un viatge que l’allunyaria de la seva terra i dels seus per sempre més.

El sol escalfa la sorra blanca. Uns joves corren amb les seves planxes per la platja abans no es llancen al mar. Les onades s’engreixen, es caragolen sobre elles mateixes, es trenquem de forma abrupta en el costellam rocós. Una nena s’entossudí i s’aporpà a les roques, desafià el mar. S’abocà al rocall. I el mar l’esquitxà un cop i un altre.
—Va Laia vina, que no ho veus que hi ha moltes onades? A veure si cauràs!
—Ja vinc, ja vinc!
La nena salta i xiscla cada volta que una onada trenca prop seu. Amb la roba xopa saltar per última vegada abans d’acostar-se i abraçar la seva àvia.
—Iaia expila’m la historia de la platja negra. Per què és negre la sorra de Geòrgia, per què no és blanca com aquesta?
—No és cap història Laia, és cert. A molts quilòmetres d’aquí, cap a l’est a Geòrgia, el magma roent ho va tenyir tot de negre. Sols es va salvar on la lava no va poder arribar. Les petites illes de sorra blanca dins el mar on hi van continuar creixent alguns matolls de petites fulles verdes que es poden veure des de la platja.
—I el mar, el mar també és negre?
—No, el mar, no! El mar és de blau cera, com les parets de la teva habitació!
L’àvia que ara pentina els cabells esvalotats de la seva néta, mira lluny, com si esperes aquelles preguntes com una excusa per viatjar amb celeritat a uns altres temps.
—Avia, explica’m la història de la gitana!— Ara jeu de panxa enlaire, movent sense para les cames.
—La gitana? Tu sí que estàs feta una gitaneta. Va recull, que ja fa mitja hora que la teva mare ens espera per dinar.— diu l’àvia tot aixecant-se d’aquella sorra calenta.
mia©06-03-11

Anuncis