Primer, l’angunia me la produïa la porta oberta, qui carai ha deixat la porta oberta, que no ho veuen que s’escaparà el gat? És de nit i si s’escapa no el podré distingir amb la foscor de la nit. Maleït sigui el qui ha deixat la porta oberta! La tanco, però el neguit continua, he de localitzar el gat.
Per un moment em sento alleujada, però el gat negre del passadís no és el meu, i ara en surt un altre i un altre, tots iguals. No m’ho puc creure, i el meu? On és el Nino? El crido tot i saber que mai em fa cas.
—Nino vine, vine! —
Clar, no vindrà, té por amb totes aquestes bèsties per la casa. Obro la porta i amb l’escombra els començo a fer fora, no paren de sortir gats per totes bandes, grans, petits, però tots negres com el meu Nino.
mia© 2 de maig 2010
Sònia Said:
on 4 Mai 2010 at 21:25
sembla un malson…
mia Said:
on 5 Mai 2010 at 22:00
Sònia, és,
és un malson!
Que deu voler dir?
Joan R. Said:
on 10 Mai 2010 at 7:08
Ahhh… si tots són gats i tots són negres… per què no són el teu Nino? Je, je… allò que ens estimem… sota pany i forrellat!
mia Said:
on 10 Mai 2010 at 21:09
Tens raó Joan,
benvingut al Kaòtic!
els malson revelen les nostres pors i inquietuds!
Arqueòleg Glamurós Said:
on 13 Mai 2010 at 17:42
Que maco!! Espero que, contradient la suprestició popular, et porti molt bona sort!