
Se li ha trencat alguna cosa per dins. Es vol aixecar i cada cop que ho intenta es queda sense forces per aguantar-se dempeus. El seu cos no se sosté.
Havia arribat al pis a primera hora de la tarda, esgotada, després de pujar les escales dels tres pisos arrossegant aquella maleta de viatge quasi tant gran com ella. Es deixa caure sobre el llit, però el neguit de posar ordre l’estança, no la deixa reposar ni un segon.
S’ha decidit per obrir la maleta i col·locar la seva roba en l’espai que havia reservat per ella al nou armari. Les camises totes juntes, els jerseis per colors, les faldilles penjades, tots els texans al mateix prestatge, les calces i els sostenidors al calaix, les sabates a l’armari, les botes altes les ha deixat dins les seves capses, perquè no es deformin. Tot endreçat i col·locat com si fos una botiga.
Un cop organitzada la roba s’ha encaminat al bany. Ha col·locat totes les seves cremes i perfums a un dels prestatges de l’armari, els perfums ordenats per mides a un costat a l’altre les cremes, al calaix de dalt la pinta i l’assecador, l’altre calaix l’ha deixat, perquè ell hi posi la maquina d’afaitar.
Ha passat per menjador i ha donat un cop d’ull a la llibreria, l’altre dia havia col·locat i ordenat tots els llibres per ordre alfabètic. Hi havia estat tota la tarda. Ara ho mira amb orgull.
Finalment ha arribat a la cuina i mentre col·loca la coberteria que els ha regalat l’avia ha arribat ell.
Porta la seva roba encabida en una gran bossa d’esport. Ell, però no l’ha desfet, l’ha deixat sobre aquell llit impecable. Està content, i alhora nerviós.
Ha trobat la Clàudia a la cuina, ordena la coberteria. S’apropa, la agafa de les mans i sense dir res la du a l’habitació, li demana que segui uns segons als peus del llit. Ell seu al seu costat, i la mira als ulls.
Després, les paraules, han caigut com la pluja en un dia de turmenta, sense parar, enduent-se tot pel camí, arrossegant el fang, les pedres, els arbres sencers. Aquestes paraules no han donat treva, no han parat de rajar fins que ha buidat tot el pap.
La Clàudia es queda negada, tot per dins seu ha quedat desordenat, res està al seu lloc. No ha badat boca i tanmateix no té saliva. Ha escoltat fil per randa tota la confessió de l’Eric. Primer les paraules d’amor, després la necessitat de perdo.
L’Eric per contra, ara, està relaxat, el nus de l’estómac desfet. Portà setmanes volent deslliurar-se d’aquest pes que l’oprimeix. Un secret que li enfosquia l’anima. Ara començarà una nova vida amb la Clàudia i no hi poden haver-hi ni mentides ni secrets.
Portava el discurs aprés, primer li ha dit que l’estima, després li ha confessat els enganys.
No, realment no sap, perquè ho va fer. Tot i el discurs aprés es fa un embolic. Li agradaria que la Clàudia parles.
La Clàudia li mira els llavis, els ulls. En algun moment ha deixat d’escoltar. No recorda quan.
Sempre havia pensat que la seva vida era ordenada i sense espai per les sorpreses. Ara no sap en quin prestatge ha d’encabir la confessió de l’Eric.
Es vol aixecar, però les cames li flaquegen el pes que fa uns instants oprimia l’anima de l’Eric ara el carrega ella.
Tanmateix aquest pes, sols ha canviat de prestatge.
S’aixeca i torna a la cuina. Vol tenir la coberteria col·locada abans no sigui l’hora de sopar.
©mia 10/02/2009