La temptació d’en Quico.

Segurament no hi ha res més plaent que una taula plena de deliciosos àpats, però per en Quico, si aquesta taula està envoltada per uns convidats escollits entre el reguitzell dels seus millors amics, que en té molts, i de molt variada pinta, encara és millor i si aquest vénen acompanyats de les seves guapes i apetitoses esposes, companyes, germanes o fins hi tot mares, la satisfacció serà de bon grat la més joiosa.
Hom podria dir, d’en Quico, que de jove ja apreciava la bona vida, que l’assaboria minut a minut. Primer gaudia del plaer que li provocava la visió de la bellesa, recreant-s’hi tanta estona com podia, retardant-ne el tast, i si aquest arribava després, si finalment el podia degustar, això, culminava en la satisfacció més plaent.
Del menjar i el beure quasi sempre en podia gaudir en plenitud, un plat ben guarnit, una copa de la millor qualitat…
El problema venia quan l’objecte de la seva fascinació era el cos d’una dona, quasi sempre en mans d’un altre home. L’atracció començava amb qualsevol gest innocent que disparava una alarma, un impuls per mirar i no deixar de mirar. Un creuar les cames, una mirada fugissera, un somriure, tot era un imant per al seu esguard, que el seduïa de tal manera que la sola visió de la femella li produïa un plaer absolut.

Si la trobada ho permet, es perd en un racó de l’habitació per admirar tanta seducció caminant en sabates de taló. El deleix espera la culminació de tanta bellesa, quan aquesta femineïtat, s’acosti a la taula i endrapi un d’aquest canapè deliciosament guarnits, l’apressi amb els seus llavis, i el fongui damunt aquesta llengua que imagina calenta.
Tot això l’embala de sobre manera. Li agradaria agafar la safata de canapès, la noia i entaforar-la en el bany i allà menjar-se-la a ella i als canapès.
Però els plaers d’en Quico tenen un temps segons ell molt curt. Un cop degustat l’àpat, el vi, la noia, tot desapareix, creant-li una angunia permanent, un buit. I per apaivagar-lo apareix altre cop en Quico caçador, caçador d’imatges, de gustós, de plaers.

mia © 07-11-2009

L’Àpat

L’Àpat

Fa estona que la policia científica omple la casa. Al pis de dalt, en el dormitori, un agent sense uniforme fa fotografies al cadàver, un altre uniformat i amb guants de làtex recull mostres de proves i les introdueix dins unes petites bosses hermètiques de plàstic. El tinent Ross i dos agents més són a la cuina. Tal i com els havia confessat el presum-te assassí hi havia cinc trossos de carn a la graella. Mentre un dels agents examina els trossos de carn un altre li diu al tinent «Ross, he trobat un altre tros a les escombraries. Esta mossegat».
El tinent incrèdul els diu «No m’ho puc creure. Aquets tio s’ha cregut que és el puto Hanibal Lecter »

mia© Octubre 2008

Cuando el día es más tiniebla que día.

 

El primer rayo de sol la encontró de rodillas, sus lágrimas se desvanecían al caer entre los adoquines aun humedos por la lluvia que había acompañado la noche.  Se limpio con el dorso de la pálida mano las últimas lagrimas, escrutando el cielo, al tiempo que se incorporaba trabajosamente, no sabia muy bien porque lloraba, pero pronto este sentimiento se transformo en rabia, en odio por aquel ser que la había condenado.

Este sin saberlo la había condenado a no vivir, había sembrado en ella  la desdicha. Duerme de día para regresar a la noche, para vagar sin tregua en la oscuridad. Solo en sueños lo encuentra, lo ve aparecer entre la niebla, apostando en el alfeizar de algún edificio, siempre solo, al acecho de algún alma solitaria de quien poder alimentar su materia ya muerta. Un ser que le olvidará cuando amanezca, alguien a quien no volverá a ver jamás. Grita, maldice al afortunado que ha logrado estar en sus brazos y se despierta desasosegada con su propio grito desesperanzado.

Esta noche se volverá a enfundar el vestido de terciopelo negro que vestía en su primer encuentro, dejara a la vista su cicatriz, la marca que la mantiene unida a el. Ira a su encuentro y esta vez el sabe donde hallarla.

Entra vacilante en la habitación, la luz de la luna ilumina la inmensa cama que la amuebla. El dolor se ha hecho presente nada más entrar.

Ve reflejada su pálida tez en el cristal del gran ventanal, se aproxima y comprueba que  solo sus labios dan color a su lánguido aspecto, se pasa las manos níveas por la cicatriz, des de que ha entrado en la habitación siente un dolor cada vez mas agudo.

Aunque el cristal le evidencia que esta sola, unas manos, más frías, más blancas, rodean su cuello. El dolor, ahora más intenso, no le permite apenas mantenerse en pie.

Su cuerpo se debate entre la sumisión al amo y el deseo de vengar su destino, el propósito que la ha llevado hasta el. Las manos frías están ahora enredadas en su melena suelta, nota sus labios helados recorrer su espalda.

Cierra los ojos, sabe que la única forma de acabar esta pesadilla que la mantiene en tinieblas es acabar con el, se da la vuelta lentamente alzando el arma.

Pero un dolor intenso hace que resbale el puñal de sus manos, la mirada roja del que es su dueño  ejerce tal influencia que desbarata el deseo de acabar con él, el odio hacia aquel ser que la atormenta.

Esta derrotada, se deshace del abrazo de su señor, desploma en las baldosas heladas, sus manos buscan y recogen el gran puñal, lo encara a su pecho, quizás sea la manera de poder descansar.

Levanta la mirada y le suplica, ¡sálvame!

mia© 11/12/2009

La cuina.

parellaSempre li havia sentit a dir a l’avia que no deixes entrar cap home a la cuina «Si ho fas estaràs perduda, Bet»
L’avia sempre sàvia, m’ho deia sovint. Jo creia que en realitat no li agradava que ningú la mires mentre feinejava.
Ha estat ara que tinc el cap ple de cabells blancs que he descobert el perill de deixar que un home entri a la “teva” cuina. I ara sóc jo que li repeteixo el mateix a l’Anna, la meva neta.

Tot va començar un estiu dels vuitanta quan jo tenia prop dels quaranta anys. Una tarda vaig deixar que el fill dels veïns entres a la meva cuina per arreglar-me l’aixeta de la pica. El nano no arribava als vint anys. Era alt, bru, amb aquelles esquenes que tallaven la respiració, com si el veies ara, tot era pell i muscle. Mentre jo deixatava els ous de la truita que pensava fer per sopar no podia apartar la vista dels calçotets que li sobresortien pel damunt del texà.
La cosa va acabar com no era d’altra manera, amb l’ou deixatat pel marbre, regalimant pels calaixos de la cuina mentre el nano dels veïns m’engrapava i se’m follava damunt la taula on cada dia esmorzàvem plegats jo i el meu marit.
Aquell estiu va ser d’anades i vingudes amb el veïnet. Per sort al acabar l’estiu el noi va marxar a estudiar a l’estranger.
El fet era que vaig perdre el control dins la cuina. Sentia que aquell jovenet vulnerava la meva cuirassa i penetrava en el meu territori, la cuina. Si el noi hagués vingut a arreglar un llum esgavellat del dormitori no hauria passat res.
Aquell va ser el primer cop que vaig enganyar el meu marit, després no vaig tardar gaire a tornar-hi.
Va ser amb el noi del intercanvi estudiantil del institut francès amb el meu fill. Aquets era més jove que el primer. No tenia un cos tan deliciós ni tant ben format com el del veïnet però no deixava d’insistir en voler-nos cuinar receptes del seu país.
-Jo voler, cuinare “cordon blue”-em deia amb aquell somriure infantil.
Va entrar cuina es va posar el davantal i jo ja vaig haver begut oli, no em vaig poder dominar. Encara ara em tremolen les cames quan hi penso. No hi ha res que em posi més malalta que un home amb davantal a la meva cuina.

Desprès ha hagut molts d’altres. Per sort ara tan jo com el meu marit estem jubilats i mai em deixa sola àdhuc intento sobre manera que cap home entri a la meva cuina.
Ara, quan arribi l’Anna, la neta, he de pensar recordar-li.
«Anna, no deixis mai que cap home entri a la teva cuina. Que l’únic home que porti davantal sigui el teu»
No se pas si ho entén o potser es pensa que sóc una d’aquelles avies que encara creuen que nomes les dones han de feinejar a la cuina.
No es pas que a mi m’hagi anat malament i qui sap com li va anar a l’avia.

© mia 06/01/09

Un lloc per cada cosa.

14
Se li ha trencat alguna cosa per dins. Es vol aixecar i cada cop que ho intenta es queda sense forces per aguantar-se dempeus. El seu cos no se sosté.
Havia arribat al pis a primera hora de la tarda, esgotada, després de pujar les escales dels tres pisos arrossegant aquella maleta de viatge quasi tant gran com ella. Es deixa caure sobre el llit, però el neguit de posar ordre l’estança, no la deixa reposar ni un segon.
S’ha decidit per obrir la maleta i col·locar la seva roba en l’espai que havia reservat per ella al nou armari. Les camises totes juntes, els jerseis per colors, les faldilles penjades, tots els texans al mateix prestatge, les calces i els sostenidors al calaix, les sabates a l’armari, les botes altes les ha deixat dins les seves capses, perquè no es deformin. Tot endreçat i col·locat com si fos una botiga.
Un cop organitzada la roba s’ha encaminat al bany. Ha col·locat totes les seves cremes i perfums a un dels prestatges de l’armari, els perfums ordenats per mides a un costat a l’altre les cremes, al calaix de dalt la pinta i l’assecador, l’altre calaix l’ha deixat, perquè ell hi posi la maquina d’afaitar.
Ha passat per menjador i ha donat un cop d’ull a la llibreria, l’altre dia havia col·locat i ordenat tots els llibres per ordre alfabètic. Hi havia estat tota la tarda. Ara ho mira amb orgull.
Finalment ha arribat a la cuina i mentre col·loca la coberteria que els ha regalat l’avia ha arribat ell.
Porta la seva roba encabida en una gran bossa d’esport. Ell, però no l’ha desfet, l’ha deixat sobre aquell llit impecable. Està content, i alhora nerviós.
Ha trobat la Clàudia a la cuina, ordena la coberteria. S’apropa, la agafa de les mans i sense dir res la du a l’habitació, li demana que segui uns segons als peus del llit. Ell seu al seu costat, i la mira als ulls.
Després, les paraules, han caigut com la pluja en un dia de turmenta, sense parar, enduent-se tot pel camí, arrossegant el fang, les pedres, els arbres sencers. Aquestes paraules no han donat treva, no han parat de rajar fins que ha buidat tot el pap.
La Clàudia es queda negada, tot per dins seu ha quedat desordenat, res està al seu lloc. No ha badat boca i tanmateix no té saliva. Ha escoltat fil per randa tota la confessió de l’Eric. Primer les paraules d’amor, després la necessitat de perdo.
L’Eric per contra, ara, està relaxat, el nus de l’estómac desfet. Portà setmanes volent deslliurar-se d’aquest pes que l’oprimeix. Un secret que li enfosquia l’anima. Ara començarà una nova vida amb la Clàudia i no hi poden haver-hi ni mentides ni secrets.

Portava el discurs aprés, primer li ha dit que l’estima, després li ha confessat els enganys.
No, realment no sap, perquè ho va fer. Tot i el discurs aprés es fa un embolic. Li agradaria que la Clàudia parles.

La Clàudia li mira els llavis, els ulls. En algun moment ha deixat d’escoltar. No recorda quan.
Sempre havia pensat que la seva vida era ordenada i sense espai per les sorpreses. Ara no sap en quin prestatge ha d’encabir la confessió de l’Eric.
Es vol aixecar, però les cames li flaquegen el pes que fa uns instants oprimia l’anima de l’Eric ara el carrega ella.
Tanmateix aquest pes, sols ha canviat de prestatge.
S’aixeca i torna a la cuina. Vol tenir la coberteria col·locada abans no sigui l’hora de sopar.
©mia 10/02/2009