La cuina.

Sempre li havia sentit a dir a l’avia que no deixes entrar cap home a la cuina «Si ho fas estaràs perduda, Bet»
L’avia sempre sàvia, m’ho deia sovint. Jo creia que en realitat no li agradava que ningú la mires mentre feinejava.
Ha estat ara que tinc el cap ple de cabells blancs que he descobert el perill de deixar que un home entri a la “teva” cuina. I ara sóc jo que li repeteixo el mateix a l’Anna, la meva neta.

Tot va començar un estiu dels vuitanta quan jo tenia prop dels quaranta anys. Una tarda vaig deixar que el fill dels veïns entres a la meva cuina per arreglar-me l’aixeta de la pica. El nano no arribava als vint anys. Era alt, bru, amb aquelles esquenes que tallaven la respiració, com si el veies ara, tot era pell i muscle. Mentre jo deixatava els ous de la truita que pensava fer per sopar no podia apartar la vista dels calçotets que li sobresortien pel damunt del texà.
La cosa va acabar com no era d’altra manera, amb l’ou deixatat pel marbre, regalimant pels calaixos de la cuina mentre el nano dels veïns m’engrapava i se’m follava damunt la taula on cada dia esmorzàvem plegats jo i el meu marit.
Aquell estiu va ser d’anades i vingudes amb el veïnet. Per sort al acabar l’estiu el noi va marxar a estudiar a l’estranger.
El fet era que vaig perdre el control dins la cuina. Sentia que aquell jovenet vulnerava la meva cuirassa i penetrava en el meu territori, la cuina. Si el noi hagués vingut a arreglar un llum esgavellat del dormitori no hauria passat res.
Aquell va ser el primer cop que vaig enganyar el meu marit, després no vaig tardar gaire a tornar-hi.
Va ser amb el noi del intercanvi estudiantil del institut francès amb el meu fill. Aquets era més jove que el primer. No tenia un cos tan deliciós ni tant ben format com el del veïnet però no deixava d’insistir en voler-nos cuinar receptes del seu país.
-Jo voler, cuinare “cordon blue”-em deia amb aquell somriure infantil.
Va entrar cuina es va posar el davantal i jo ja vaig haver begut oli, no em vaig poder dominar. Encara ara em tremolen les cames quan hi penso. No hi ha res que em posi més malalta que un home amb davantal a la meva cuina.

Desprès ha hagut molts d’altres. Per sort ara tan jo com el meu marit estem jubilats i mai em deixa sola àdhuc intento sobre manera que cap home entri a la meva cuina.
Ara, quan arribi l’Anna, la neta, he de pensar recordar-li.
«Anna, no deixis mai que cap home entri a la teva cuina. Que l’únic home que porti davantal sigui el teu»
No se pas si ho entén o potser es pensa que sóc una d’aquelles avies que encara creuen que nomes les dones han de feinejar a la cuina.
No es pas que a mi m’hagi anat malament i qui sap com li va anar a l’avia.

© mia 06/01/09

 

Un lloc per cada cosa.

Se li ha trencat alguna cosa per dins. Es vol aixecar i cada cop que ho intenta es queda sense forces per aguantar-se dempeus. El seu cos no se sosté.

Havia arribat al pis a primera hora de la tarda, esgotada, després de pujar les escales dels tres pisos arrossegant aquella maleta de viatge quasi tant gran com ella. Es deixa caure sobre el llit, però el neguit de posar ordre l’estança, no la deixa reposar ni un segon.

S’ha decidit per obrir la maleta i col·locar la seva roba en l’espai que havia reservat per ella al nou armari. Les camises totes juntes, els jerseis per colors, les faldilles penjades, tots els texans al mateix prestatge, les calces i els sostenidors al calaix, les sabates a l’armari, les botes altes les ha deixat dins les seves capses, perquè no es deformin. Tot endreçat i col·locat com si fos una botiga.

Un cop organitzada la roba s’ha encaminat al bany. Ha col·locat totes les seves cremes i perfums a un dels prestatges de l’armari, els perfums ordenats per mides a un costat a l’altre les cremes, al calaix de dalt la pinta i l’assecador, l’altre calaix l’ha deixat, perquè ell hi posi la maquina d’afaitar.

Ha passat per menjador i ha donat un cop d’ull a la llibreria, l’altre dia havia col·locat i ordenat tots els llibres per ordre alfabètic. Hi havia estat tota la tarda. Ara ho mira amb orgull.
Finalment ha arribat a la cuina i mentre col·loca la coberteria que els ha regalat l’avia ha arribat ell.
Porta la seva roba encabida en una gran bossa d’esport. Ell, però no l’ha desfet, l’ha deixat sobre aquell llit impecable. Està content, i alhora nerviós.

Ha trobat la Clàudia a la cuina, ordena la coberteria. S’apropa, la agafa de les mans i sense dir res la du a l’habitació, li demana que segui uns segons als peus del llit. Ell seu al seu costat, i la mira als ulls.

Després, les paraules, han caigut com la pluja en un dia de turmenta, sense parar, enduent-se tot pel camí, arrossegant el fang, les pedres, els arbres sencers. Aquestes paraules no han donat treva, no han parat de rajar fins que ha buidat tot el pap.

La Clàudia es queda negada, tot per dins seu ha quedat desordenat, res està al seu lloc. No ha badat boca i tanmateix no té saliva. Ha escoltat fil per randa tota la confessió de l’Eric. Primer les paraules d’amor, després la necessitat de perdo.

L’Eric per contra, ara, està relaxat, el nus de l’estómac desfet. Portà setmanes volent deslliurar-se d’aquest pes que l’oprimeix. Un secret que li enfosquia l’anima. Ara començarà una nova vida amb la Clàudia i no hi poden haver-hi ni mentides ni secrets.

Portava el discurs aprés, primer li ha dit que l’estima, després li ha confessat els enganys.
No, realment no sap, perquè ho va fer. Tot i el discurs aprés es fa un embolic. Li agradaria que la Clàudia parles.

La Clàudia li mira els llavis, els ulls. En algun moment ha deixat d’escoltar. No recorda quan.

Sempre havia pensat que la seva vida era ordenada i sense espai per les sorpreses. Ara no sap en quin prestatge ha d’encabir la confessió de l’Eric.

Es vol aixecar, però les cames li flaquegen el pes que fa uns instants oprimia l’anima de l’Eric ara el carrega ella.

Tanmateix aquest pes, sols ha canviat de prestatge.

S’aixeca i torna a la cuina. Vol tenir la coberteria col·locada abans no sigui l’hora de sopar.

©mia 10/02/2009