Sempre li havia sentit a dir a l’avia que no deixes entrar cap home a la cuina «Si ho fas estaràs perduda, Bet»
L’avia sempre sàvia, m’ho deia sovint. Jo creia que en realitat no li agradava que ningú la mires mentre feinejava.
Ha estat ara que tinc el cap ple de cabells blancs que he descobert el perill de deixar que un home entri a la “teva” cuina. I ara sóc jo que li repeteixo el mateix a l’Anna, la meva neta.
Tot va començar un estiu dels vuitanta quan jo tenia prop dels quaranta anys. Una tarda vaig deixar que el fill dels veïns entres a la meva cuina per arreglar-me l’aixeta de la pica. El nano no arribava als vint anys. Era alt, bru, amb aquelles esquenes que tallaven la respiració, com si el veies ara, tot era pell i muscle. Mentre jo deixatava els ous de la truita que pensava fer per sopar no podia apartar la vista dels calçotets que li sobresortien pel damunt del texà.
La cosa va acabar com no era d’altra manera, amb l’ou deixatat pel marbre, regalimant pels calaixos de la cuina mentre el nano dels veïns m’engrapava i se’m follava damunt la taula on cada dia esmorzàvem plegats jo i el meu marit.
Aquell estiu va ser d’anades i vingudes amb el veïnet. Per sort al acabar l’estiu el noi va marxar a estudiar a l’estranger.
El fet era que vaig perdre el control dins la cuina. Sentia que aquell jovenet vulnerava la meva cuirassa i penetrava en el meu territori, la cuina. Si el noi hagués vingut a arreglar un llum esgavellat del dormitori no hauria passat res.
Aquell va ser el primer cop que vaig enganyar el meu marit, després no vaig tardar gaire a tornar-hi.
Va ser amb el noi del intercanvi estudiantil del institut francès amb el meu fill. Aquets era més jove que el primer. No tenia un cos tan deliciós ni tant ben format com el del veïnet però no deixava d’insistir en voler-nos cuinar receptes del seu país.
-Jo voler, cuinare “cordon blue”-em deia amb aquell somriure infantil.
Va entrar cuina es va posar el davantal i jo ja vaig haver begut oli, no em vaig poder dominar. Encara ara em tremolen les cames quan hi penso. No hi ha res que em posi més malalta que un home amb davantal a la meva cuina.
Desprès ha hagut molts d’altres. Per sort ara tan jo com el meu marit estem jubilats i mai em deixa sola àdhuc intento sobre manera que cap home entri a la meva cuina.
Ara, quan arribi l’Anna, la neta, he de pensar recordar-li.
«Anna, no deixis mai que cap home entri a la teva cuina. Que l’únic home que porti davantal sigui el teu»
No se pas si ho entén o potser es pensa que sóc una d’aquelles avies que encara creuen que nomes les dones han de feinejar a la cuina.
No es pas que a mi m’hagi anat malament i qui sap com li va anar a l’avia.
© mia 06/01/09
